dissabte, 10 de març del 2012

SÍMBOLS SMS




He revisat totes les col.laboracions i potser em repetiré.  Aprofitant, peró,  que queden pocs minuts per tancar el plaç d'aquest exercici, vull afegir en aquesta recopilació  un llenguatge de símbols molt recent, un llenguatge que molts de nosaltres utilitzem sovint. Es tracta del llenguatge dels SMS, un llenguatge incipient, que dia a dia, (re)formulem en/amb els nostres missatges  a través del mòbil.

En l'aplicació d'aquest llenguatge es produeixen, com a mínim, tres fenòmens prou interessants com per tenir-los en compte: 

1- En determinats cercles socials, i sobretot en àmbits adolescents,  la destresa, i també la rapidesa  en l'aplicació del llenguatge SMS confereix al seu usuari un determinat status com a "super-usuari" de les noves tecnologies.

En aquest sentit intueixo que aquesta destresa, aquesta rapidesa en la dactilografia amb el teclat del mòbil, es converteix en un determinat "valor" que els adolescents han interioritzat i, per tant, tenen en compte a l'hora de considerar el seu grau d'afinitat amb els companys i, en definitiva, les seves relacions.  

2- La urgència que exigeix el domini de l'escriptura del llenguatge SMS elimina qualsevol tipus de reflexió prèvia i, en conseqüència, la sintaxi té tendència a desaparèixer. El discurs es torna insolvent.

3- El llenguatge sms, que neix i es reprodueix en les pantalles dels mòbils, està arribant a àmbits ben allunyats de la telefonia mòbil; es coneix el cas d'una noia que, per queixar-se d'una irregularitat comesa per l'empresa a ón treballava, va presentar un document oficial escrit en llenguatge sms. 

El llenguatge de símbols SMS, un "producte" reflex de l'acceleració del nostre temps, està modificant la pròpia llengua d'on ha sorgit, la nostre llengua natural, edificada a base d'anys, de segles de cultura i reflexió.

És important, doncs, que no abandonem la reflexió.


Ramon Millà

El ojo no ve cosas sino figuras de cosas que significan otras cosas

También me gustaría reflexionar en relación al texto anterior de Italo Calvino sobre la saturación y sobrelapamiento de signos en la que nos desenvolvemos hoy día.
“En el universo ya no había un continente y un
contenido, sino sólo un espesor general de signos
superpuestos y aglutinados que ocupaba todo el
volumen del espacio”
Italo Calvino

Picadilly Circus, Londres


Al igual que los símbolos de la banderas se han deteriorado al pasar a ser motivos de guerra, la ingente cantidad de símbolos en la que vivimos hace muy difícil la tarea de identificación que cumplen los signos con su referente.


Iván Huelves Illas

Tamara. Las ciudades y los signos.

Tal vez se salga un poco de la propuesta pero me parece muy interesante compartir con vosotros el fragmento del capítulo Las ciudades y los signos del libro Las ciudades invisibles de Ítalo Calvino.

Sin duda nos sirve para reflexionar a cerca de la idea de mutismo de la naturaleza hasta que nuestro antepasado Cromañon comenzó a utilizar los símbolos como apunta Juan Luis Arsuaga en los apuntes.


Las ciudades y los signos
El hombre camina días enteros entre los árboles y las piedras. Raramente el ojo se detiene en una cosa, y es cuando la ha reconocido como el signo de otra: una huella en la arena indica el paso del tigre, un pantano anuncia una vena de agua, la flor del hibisco el fin del invierno. Todo el resto es mudo es intercambiable; árboles y piedras son solamente lo que son.
Finalmente el viaje conduce a la ciudad de Tamara. Uno se adentra en ella por calles llenas de enseñas que sobresalen de las paredes. El ojo no ve cosas sino figuras de cosas que significan otras cosas: las tenazas indican la casa del sacamuelas, el jarro la taberna, las alabardas el cuerpo de guardia, la balanza el herborista. Estatuas y escudos representan leones delfines torres estrellas: signo de que algo --quién sabe qué-- tiene por signo un león o delfín o torre o estrella. Otras señales advierten sobre aquello que en un lugar está prohibido: entrar en el callejón con las carretillas, orinar detrás del quiosco, pescar con caña desde el puente, y lo que es lícito: dar de beber a las cebras, jugar a las bochas, quemar los cadáveres de los parientes. Desde la puerta de los templos se ven las estatuas de los dioses, representados cada uno con sus atributos: la cornucopia, la clepsidra, la medusa, por los cuales el fiel puede reconocerlos y dirigirles las plegarias justas. Si un edificio no tiene ninguna enseña o figura, su forma misma y el lugar que ocupa en el orden de la ciudad basta para indicar su función: el palacio real, la prisión, la casa de moneda, la escuela pitagórica, el burdel. Hasta las mercancías que los comerciantes exhiben en los mostradores valen no por sí mismas sino como signo de otras cosas: la banda bordada para la frente quiere decir elegancia, el palanquín dorado poder, los volúmenes de Averroes sapiencia, la ajorca para el tobillo voluptuosidad. La mirada recorre las calles como páginas escritas: la ciudad dice todo lo que debes pensar, te hace repetir su discurso, y mientras crees que visitas Tamara, no haces sino registrar los nombres con los cuales se define a sí misma y a todas sus partes.

Cómo es verdaderamente la ciudad bajo esta apretada envoltura de signos, qué contiene o esconde, el hombre sale de Tamara sin haberlo sabido. Afuera se extiende la tierra vacía hasta el horizonte, se abre el cielo donde corren las nubes. En la forma que el azar y el viento dan a las nubes el hombre ya esta entregado a reconocer figuras: un velero, una mano, un elefante...


Ítalo Calvino. Las ciudades invisibles.

Iván Huelves Illas


FUNCIONS I PODER DELS SÍMBOLS


Increïblement els símbols segueixen complint , a la nostra societat,funcions semblants a les que van tenir fa uns 30.000 anys quan els va introduir l'homo ( i la dona!) sapiens ( l' home de cromanyò).


Símbols en forma d'agrupacions de punts de la Cova del Castillo, Cantabria.

Aquestes primeres especies humanes intel·ligents ja van  començar, llavors, a assignar un significat afegit a coses i formes, referits a idees, valors, emocions o activitats.

Elements de la natura,com les petxines,banyes d'animals, podien tenir un significat espiritual, simbòlic, marques als arbres,o a les roques podien representar pertinença a grups o el domini del territori i pintures a les parets de les coves podien referir-se a estats d'ànim.


Pintura rupestre a El Cogul, a Les Garrigues, Vallès Orienta


També es pintaven el cos i la cara com nosaltres actualment.

Dibuixos a la cara podien significar disposició a la lluita, i quan es tatuaven el cos ho feien amb símbols que tenien un sentit “de rang, de condició, de ' identitat grupal o social, d' identificació amb forces o aspectes de la natura “ ( en paraules del paleoantropòleg Juan Luis Arsuaga), com els nostres tatuatges corporals. 
 
 A banda d' assignar significats a formes de la natura o a elements d' ella mateixa, van crear símbols nous, fets per ells i elles! La seva creativitat va ser desbordant.

I la capacitat d' aliança i comunicació que els hi conferia amb altres grups, va ser el que va determinar l' èxit de la seva supervivència i evolució fins els nostres dies. 

Impressionant!!  Tal ha estat la potencia dels símbols , la força i importància de les seves funcions que han estat tant imprescindibles , tan útils en la nostra cultura del esser humà, de forma tal que han traspassat  millers d' anys!
 
SÍMBOLS (ACTUALS) DE REIVINDICACIÓ SOCIAL ( associats a valors)
Aquest són alguns símbols que utilitzem en els nostres dies per a la reivindicació social.
           Símbol de la dona i de la reivindicació feminista



L' anarquisme


                                      La “O” travessada per un raig,

                                                                  símbol de la okupació per excel·lència.

Les seves formes es van associar a significats i valors de reivindicació social,de pau, de drets socials, d' igualtat de drets de la dona, de rebuig sistemes energètics agressius pel medi ambient..

Símbols de la Pau                             Símbol del moviment 
                                           anti centrals nuclarss ( en danés)
                          
Els símbols tenen la capacitat d' identificar una idea o valor, social o espiritual i permet l' adscripció gent i facilita la seva mobilització,organització, l' activitat del grups.

Contribueixen a mobilitzar la gent , perquè defineixen una lluita, una manifestació ideològica del que volem que passi i no passi a la nostra societat, les valors que abracem, promovem i defensem front a altres grups de persones que els ignoren o agredeixen.
Però així com tenen un gran poder per reunir la gent també la tenen per separar-la, per enfrontar-la.
Bon exemple d'això és l' enfrontament per agressions a símbols religiosos, o banderes.
 
SÍMBOLS DE RELIGIONS ( associats a espiritualitat)





Karina Viñas Viñals










































Símbols de la Pau

Veig que falta al blog un dels símbols més importants!:)

El símbol de la pau va ser dissenyat a finals dels anys 50, a la Gran Bretanya, com a icona de la lluita pel desarmament nuclear a les marxes organitzades durant la Campanya pel Desarmament Nuclear (CND). 

L'origen d'aquest símbol es deu a les lletres N i D de "Nuclear Disarmament", en alfabet semafòric superposades.

Amb el temps s’ha convertit en el símbol genèric de la pau...




Altres símbols coneguts són el colom blanc, amb una branqueta d'olivera al bec, té un origen bíblic.

Un dels principals responsables de que el colom sigui reconegut com a símbol de la pau, va ser l'artista Pablo Picasso. Va realitzar diversos dibuixos de coloms i un el va fer servir per un cartell del Congrés Mundial per la Pau, després de la Segona Guerra Mundial.



Altres símbols de la pau poden ser el signe de victòria i la bandera de la pau.







Gemma Rodríguez González

Comunicació Audiovisual

Foc, fum i teatre




Aquesta imatge m'ha semblat interessant perquè engloba els tres nivells dels que parla Pierce, o com a mínim els podem recuperar a través d'ella.

Índex: el fum és un índex del foc -com s'explica a l'exemple- , perquè té una relació directa i simptomàtica. Inclús, potser és una mica esbiaixat, podríem imaginar que és un índex o símptoma que la persona o persones que han d'atendre el foc no ha fet bé la seva feina.

El fet que correspongui a una representació teatral ens permet obrir bastant el camp simbòlic. Al tractar-se d'una representació, hem de considerar que són signes artificials o artificialitats (en el sentit que algú –un director-- els ha posat allí voluntàriament), encara que, per exemple en el cas del foc, puguin ser naturals. És a dir, encara que naturalment puguem trobar foc, en aquest cas hi ha una voluntat que aparegui. Per tant, ens trobem també davant d'una icona, perquè el signe imita la realitat referida. Per entendre'ns, és com si haguéssin “dibuixat” tan bé el foc de la representació, que ens sembla real.

Per últim, també és símbol. De fet el Teatre és una màquina que no para d'emetre signes a molts nivells: alguns semiòtics/semiòlegs com Tadeusz Kowzan (El signo y el teatro, Arco Libros, 1997) entenen que tot el que està en escena (i part del que no ho està) constitueix la comunicació que un director teatral refereix als seus espectadors. En aquest sentit, a més de transmetre a l'espectador que hi ha foc a l'escena, és probable que això ens indiqui alguna altra cosa: caos, destrucció, conflicte enter els personatges, etc... En aquest sentit, seria simbòlic.

Sobre la simbologia del foc podríem dir moltes coses, de les que n'apuntaré només una petita part. En primer lloc s'ha pensat que va ser un dels primers elements que van donar poder als humans, i segurament un dels seus caràcters definitoris. En aquest sentit, En busca del fuego de Jean-Jaques Annaud, ens pot transmetre aquesta concepció: entre un poder sagrat que cal administrar, perquè dona cert poder.

Lligat amb aquesta idea de sagrat, hauríem d'apuntar també la seva capacitat de “purificació”, o de conseqüència del pecat/mala acció moral: això es pot veure, per exemple en l'idea d'infern, on els pecadors cremen, o en les proves que Tamino ha de passar a La flauta màgica (les altres dues són el silenci i l'aigua). De fet, lligat amb tot això, podríem parlar de Lo crudo y lo cocido (Dins de Mitológicas, Fondo de Cultura Económica, 1968) de Claude Lévi-Strauss, on assenyala que a les cultures hi ha una dicotomia que condiciona el comportament de les comunitats. Diguem que d'una banda tindríem pur, higiènic, segur i de l'altra impur, antihigiènic, perillós. Per passar un element del segon grup al primer, s'ha de purificar, per exemple a través del foc.

Hi ha un altre significat del foc, penso que relacionat amb l'idea de purificació: és l'idea de caos, entès com a suspensió de les normes. Si hi reflexionem bé, és un element bastant habitual en revoltes: sense anar més lluny en els últims aldarulls (29 de febrer) es van incendiar alguns contenidors. Desconec si hi ha un motiu relacionat amb la purificació social, però crec que podem apuntar que és un element que transmet clarament desordre, transgressió (o suspensió de les normes).

Al mateix temps, potser sorprenentment, el foc era present a les cases i ocupava un lloc semblant al de la televisió: el de trobada dels membres de la família. És cert que hi poden haver motius físics com el fred, però d'aquí ha quedat l'expressió “rondalles de la vora del foc”. Aquest sentit ficcional, es veu reforçat per la creença en algunes cultures que es pot augurar el futur a través de les flames.

Víctor Fancelli

Simbología de género

Tal y como está escrito en el enunciado de esta actividad, un símbolo es un tipo de signo que se caracteriza porque no existe una relación evidente entre el signo representado y su significado. Eso es lo que los diferencia de los iconos y los índices.


Como los símbolos suelen representar una idea o un sentimiento, suelen ser adoptados por comunidades o por grupos sociales para diferenciarse del resto y demostrar su unidad, su orgullo y sus valores compartidos.


Las comunidades lesbiana, gay y bisexual se identifican mediante los siguientes símbolos.


La bandera gay fue diseñada por Gilbert Baker en 1978 para celebrar la libertad homosexual, inspirándose en el movimiento hippie y en el movimiento por los derechos civiles en Estados Unidos. Representa la diversidad homosexual, femenina y masculina, alrededor del mundo.





Dos símbolos del mismo género unidos entre sí son usados para representar a las comunidades gay y lesbiana. Es decir, dos símbolos masculinos enlazados forman el símbolo homosexual masculino, y dos femeninos forman el símbolo lésbico.


  


Sin embargo, antes de estos símbolos ya existieron otros diferentes en la historia con el mismo significado. El triángulo rosa fue empleado en los campos de concentración nazi para identificar a aquellos hombres acusados, falsa o ciertamente, por su naturaleza homosexual. 

También en los campos de concentración nazi, se empleó el triángulo negro para identificar lesbianas, prostitutas o mujeres que usaban métodos anticonceptivos.


Por lo que respecta a la comunidad bisexual, existen los triángulos bisexuales, creados en 1978, y las lunas bisexuales, que nacieron para reemplazar a los triángulos y así eliminar el recuerdo del pasado ligado al nazismo.





La bandera bisexual fue diseñada en 1998 por Michael Page para representar el orgullo de esta comunidad.




Y para finalizar hay que nombrar a la comunidad transgénero o transexual, quienes también han adoptado su propio símbolo. Este consiste en una modificación del símbolo masculino y del símbolo femenino.



Sara Meseguer Civera
Animals Universals!


La principal funció d'un simbol és identificar una informació o un fet tan sols visualitzant-lo, aquesta capacitat ens va dur a sobreviure com a espècie i ens facilita infinitament la vida actual. En el meu cas he optat per parlar d'animals que gracies a grans campanyes de màrqueting  s'han fet "universals".


Molts dels grans grups dedicats a productes alimentaris simbolitzen amb un animal els articles que venen: Qui no coneix a la vaca lila de la xocolata, o  a la somrient vaca vermella dels formatgets? La gallina blanca, les pastes gallo, entre tots els animals dels cereals diversos podriem obrir un zoo!

Fora del món de l'alimentació altres animals simbolitzen els atributs que els productes que ofereixen representen. La seguretat i presència del lleó o la protecció de l'eriçó, amdós símbols de companyies  d'assegurances. 

Finalment faré referència als animals higiènics, el sabó del llangardaix, o l'ànec netejabanys que mostren les facilitats que donen per netejar diferents parts de la casa, o bé el xai de norit o el gosset de la marca de paper higiènic que que mostren la seva blancor i suavitat.



Joan Aureli Raich i Pallàs


La llengua del Rock'n'Roll

Des del 1971 els Rolling Stones s'identifiquen directament amb amb aquesta llengua, símbol d'una banda descarada i exaltadora del sexe, les drogues i el rock'n'roll.



La llengua dels Rolling va ser dissenyada per John Pasche per a l'interior del disc "Sticky Fingers", que comptava amb una portada que va ser censurada a l'estat espanyol pel seu alt contingut sexual (la imatge de davant d'uns texans on es podia baixar la cremallera per veure l'interior dels pantalons).

Des d'aleshores aquest símbol ha esdevingut no només la imatge de Ses Majestats Satàniques (Rolling Stones) sinó també com un dels símbols més coneguts del rock'n'roll i un exemple més del Pop Art.

 
Com passa sovint, la seva popularitat ha fet que s'usi aquest símbol dels Rolling Stones per a d'altres usos, com ara per exaltar la consciència nacional.


















D'aquesta manera es fa realitat un dels desitjos del dissenyador John Pasche que el símbol perdurés en el temps.


Gina de Tera

divendres, 9 de març del 2012

LA LLUNA MAI ÉS LA MATEIXA


             Com se’ns explica en el mòdul II, el Sol sempre s’ha considerat com un dels primers símbols als que l’home ha fet referència, però són moltes les persones, que com jo, han volgut sempre imaginar que el primer fet comunicatiu va ser quan aquest astre va mirar la lluna i la il·luminà. De fet moltes cultures sempre han associat al sol com a marit i la lluna com a muller.


Aquest símbol de la mitja lluna, evidentment en molts casos és una icona, on el signe es limita a imitar la realitat referida (tot i que en el dibuix triat és evident que hauríem de matisar). Però en molts altres casos, podem parlar d’aquest dibuix com a símbol. Probablement sigui molta la gent que de nit, alça la mirada, i no veu només un satèl.lit...


Es conegut que a Xina, la lluna és un símbol de feminitat. També succeeix el mateix en el món de l’alquímia a Occident, on la lluna és la representant de l’energia femenina i de l’ànima de l’alquimista. Però també en l’actualitat són moltes les persones que continuen associant la lluna a la feminitat i maternitat. Demanar-li a aquesta protecció pels fills és un fet que també en el món occidental actual es dóna. Així com associacions d’aquesta amb la menstruació i la concepció continuen sent corrents.


A l’antiga Constantinoble la mitja lluna representava la puresa de la virginitat, i com ja apuntava un company en una altra entrada, quan la ciutat caigué en mans de l’imperi otomà, aquesta es convertí en el símbol de la conquesta musulmana sobre els cristians. Llavors i fins ara, la mitja lluna va passar a representar l’Islam. Actualment els musulmans utilitzen un calendari lunar pels aconteixements religiosos com el Ramadà.


En Àfrica algunes cultures relacionen la lluna nova amb l’obscuritat i la ignorància, i la lluna plena amb la saviesa i la llum. Semblant és la relació que s’estableix d’aquesta amb l’agricultura des de l’antiguitat fins els nostres dies, on s’aconsella treure les males herbes en lluna nova i recollir els fruits en lluna plena.


Dins totes les llengües trobem expressions i frases fetes on es fa referència a ella. En el nostre cas podríem citar: estàs a la lluna, regalar la lluna, estar de mala lluna, agafar la lluna en un cove o tenir més cares que la lluna. Així com l’adjectiu llunàtic, segurament ve de l’associació que es fa entre els canvis d’humor i la bogeria amb els canvis de la lluna.


Les referències des de la mitologia grega fins al cinema més contemporani, així com en la història de la música  i la pintura, serien inesgotables. A vegades aquesta ha simbolitzat l’optimisme: la lluna (la llum) enmig l’obscuritat. Així com en ocasions el pessimisme: símbol de la nit i la foscor. En literatura en multitud d’ocasions trobem aquesta associada potser una mica més a la mort que a la vida. La luna le ha comprado pinturas a la muerte, en esta noche turbia... Fedérico García Lorca.


Per tot plegat fa que quan mirem la lluna, no veiem només aquest satèl.lit: “L’acte de veure-hi no és un simple esdeveniment fisiològic, sinó també cultural: quan veiem alguna cosa, en realitat construïm aquesta visió basant-nos en patrons culturals del nostre entorn-en el que sabem i creiem-, amagats en el nostre cervell, i que modelen la manera que tenim de veure el món” Víctor. M Amela. Suposo que en aquest satèl.lit, també tothom hi veu, quelcom més.T


Tot i això, des d’un punt de vista físic, la lluna sempre ens mostra la mateixa cara a la terra, degut a efectes gravitatoris que no venen al cas, ni tampoc sabria explicar.  Per tant podríem dir que la lluna sempre és la mateixa. Fa 3 anys vaig escriure una obra de teatre amb aquest títol, aquesta volia reflectir la impotència del protagonista, predestinat, fes el que fes, tot i les seves il·lusions, al “fracàs”. Prefereixo continuar creient en la visió simbòlica d’aquesta, i en el títol de l’entrada... La veritat, que em continua inquietant el simbolisme d’aquesta i la seva presència.



Òscar Estany.
ACTIVITAT VOLUNTÀRIA 1
Comunicació i informació audiovisuals 1

dijous, 8 de març del 2012

ROMBES:
SIMPLEMENT FIGURES GEOMÈTRIQUES O PASTILLES 'JUANOLA' AMB LES BANYES DEL DIMONI?  

Aprofito aquesta activitat per intentar justificar la meva xenofòbia vers els rombes.
D'entrada, confeso els meus prejudicis vers el rombe, sobretot quan me'l trobo aparellat. Mai he pogut mirar aquesta figura geomètrica amb la neutralitat i respecte que es mereix. Em sap greu, pobres rombes, però algú, un dia, els va otorgar una mala ànima. 
Tant és així, que associo el rombe amb la marginació i la injusticia a que em sentia sotmés quasi tots els vespres de la meva infància. Tan li feia si estava gaudint del gran espectacle televisiu des del sofà ben escarxofat o des de la taula tot sopant. El fet era que en el precís moment en que els maleïts rombets feien la seva aparició, just a l'extrem de dalt de la pantalla, la tele s'havia acabat per a mi.  
Esclar que, si apareixia un únic rombet, la repressió era soportable. Simplement, algu posava l'altre canal (només n'hi havia dos) o intentaven distreure la meva atenció sempre fixada a la pantalla. Però la cosa canviava si era la parelleta de rombets els qui feien acte de presència. En aquest cas el dictat era clar: de 'pet' al llit (segurament perque, a diferencia de si n’apareixia només un, aquell parell de simbols suposaven uns continguts de major interés per als meus represors). 
El cas és que vaig agafar tal tírria als maleïts rombets que fins hi tot les pastilles ‘juanola’ em feien venir ganer de vomitar. Vaig arribar a pensar que eren un inhibidor del desig de veure la tele. 
Tanmateix, però, el temps ens ajuda a comprendre moltes coses i un s’adona que aquesta aversió als rombes no és culpa de la forma geométrica en si, sinó que és fruït de la càrrega simbòlica que els procuradors de la moral pública franquista van voler otorgar-li a una figura geométrica, a priori, inofensiva.  
Així doncs, el 1962, el comité de censura de TVE, davant la proliferació de programes segons ells poc adecuats per a nens, estableix ‘el código de regulación de contenidos por rombos’. Un codi que va durar fins el 1985 i que tenia tenia dos nivells: Un rombe (majors de 14 anys) i dos rombes (majors de 18 anys).
Vet aquí com són les coses que, un dia com avui, en disposar-me a fer aquesta activitat, es presenta l’oportunitat de justificar la meva aversió vers els rombes. Una justificació que, sobretot, pretén reconciliar-me amb les figures romboidees, absolvent-les de tota responsabilitat vers la meva traumática experiencia amb uns membres inocents de la seva familia.  

Roger Gol Busquet

Els números

Una de les habilitats de les que degut a la nostra evolució com a espècie, n'hem d'estar més orgullosos és la capacitat de comptar. Aquesta capacitat i la ciència (o art) que se'n deriva , o sigui les matemàtiques, ens ha permès establir vincles amb altres individus del nostre entorn.

Des d'un punt de vista evolutiu inicial ja sigui a través de saber per exemple el número de fills es tenien, el número de rius que s'havien de creuar per arribar a un lloc o simplement per repartir tasques entre els membres d'un grup (seria absurd per exemple destinar un gran nombre de persones a fer una activitat en que es necessita poca força de treball) o des d'un punt de vista més avançat com per exemple el desenvolupament del comerç, l'astronomia o conèixer les proporcions en una recepta de cuina, els números han esdevingut símbols per intentar representar una realitat ( o a vegades una abstracció) .


A mesura que l'espècie humana ha anat desenvolupant-se i ha adquirit l'habilitat de comunicar a través de l'escriptura, han anat sorgint múltiples grafies o sigui símbols per expressar el mateix concepte. Segurament els números siguin els conceptes que més símbols han tingut. Una prova d'això és la taula que us poso a continuació i que no és res més que una petita mostra de com les diferents civilitzacións han "dissenyat"els seus propis caràcters numèrics per referir-se a la mateixa quantitat.




Com a darrera innovació tecnològica i com a paradoxa també, m'agradaria recalcar el cas del codi binari (zeros i uns), que és el que es fa servir alhora de transmetre dades digitalment. La paradoxa és que per exemple: el número 1 equival en codi binari a  0001. No deixa de ser  és curiós com per donar l'ordre de 1, estem fent servir el propi número 1 (0001).

Albert Llorens Martín.

dimarts, 6 de març del 2012

SÍMBOLOS DE COMUNICACIÓN EN ÁFRICA

La música esta indisolublemente ligada a la vida en África, a la cohesión del grupo, a la comunidad, a la búsqueda de comunicar los acontecimientos históricos y a la puerta hacia el mundo espiritual.
Estableciendo el foco de atención en los instrumentos musicales en la cultura guineana, los instrumentos son sagrados y espirituales, considerados símbolos de la comunicación en África.
Centrándonos en Guinea Ecuatorial,  la tribu de los Fang considera que la Comunidad la componen los vivos y sus antepasados. Los antepasados tienen una presencia muy fuerte y constante en la vida de la propia comunidad. La música y la danza son el medio espiritual que une a todos formando una comunicación entre sí.

Los espíritus maganga toman contacto con la tribu a través de las bailarinas, quienes sumergidas en un estado de trance logran conectarse con sus antepasados. El sonido es un éxodo, y el instrumento el camino que forma parte de un encuentro entre los 2 planos vitales por su capacidad y poder de hilar los dos mundos.
Otras culturas también lo entienden así, podríamos dar el ejemplo de los Indúes quienes comprenden que el sonido ohm es igual a la vibración del mundo, una manifestación y comunicación material del mundo.

La percusión ocupa un lugar relevante en la etnología africana como identidad cultural. El tambor es un símbolo  que representa la tímbrica del continente además de ser un importante medio de comunicación representando la identidad acústica. Es inevitable constatar las heterogéneas  funciones rituales y sociales de los tambores.


El tambor es signo y símbolo, por intermedio de su toque logra mediatizarse el sonido con el lenguaje hablado; mantiene una jerarquía, promueve la cohesión social y participa en sistemas rituales secretos u ocultos. Su presencia lidera tanto eventos rituales como festivos, y es un elemento central dentro de la narrativa sonora de la  población africana.
En la selva guineana los instrumentos comunican relatos o hechos de interés comunitario; para la etnia Bugis, la calabaza constituye un símbolo de comunicación, la cual tras sufrir varias transformaciones, se utiliza como instrumento musical comunicando frases en bugi sobre algo que ha pasado o va a pasar, sería el caso del nacimiento de mellizos o la llegada de una visita que se esperaba.
En el interior de la Selva, los Engues utilizan instrumentos tonales que pronuncian frases, mejor dicho pronuncian sílabas “sonoras” a través del instrumento que a su vez se convierten en frases sonoras. El significado de estas frases es comprendida por toda la comunidad.
El lenguaje del adorno también tiene una significación peculiar en las ceremonias. En efecto, para alegrar más al público, las mujeres se adornan de plumas de aves, pieles de algunos animales como tigre, pantera, leopardo, gato salvaje, etc. Estos adornos y las escarificaciones corpóreas pueden tener en cada sociedad bantu varias acepciones. Son un lenguaje, una carta de identidad del individuo y simboliza entre los Fang, el hecho de haber sufrido los ritos de paso. Expresan también la pertenencia étnica o familiar de la persona. Está también la presencia de colores durante el baile, singularmente el rojo y el blanco. El rojo es el símbolo de la vida, la salud, la mujer, la sangre que vincula el soporte visible de las esencias. El blanco simboliza los muertos, los fantasmas que están en contacto con los vivos. Simboliza también la pureza y el hombre.  

En resumen, el tambor junto con otros instrumentos esta signado por la tradición y a logrado trascender al presente. Pues no se podía trasmitir la tradición sin los tambores. El tambor era la primera forma de expresión y de comunicación que existía de pueblo en pueblo. Permanece hasta hoy el instrumento tradicional más famoso entre muchos otros.

EIDER ARRUTI OLAIZOLA
Comunicació i Informació Audiovisual I
Actividad Voluntaria I