Feiem foc de petits i jugavem als
'indis', a fer senyals de fum. Feiem servir un troç de cartró per
remenar el fum o, si no trobavem cartró, una samarreta d'algú que
es sacrificava pel bé de la comunicació i que acabava ben
empudegada.
Els indis nord-americans feien servir
les senyals de fum per comunicar-se amb gent de la seva tribu.
Normalment ho feien des de dalt d'un turó o montanya, per abastar el
més lluny possible, amb un foc on posaven herba verda i amb un
llençol per modular el fum. No sembla haver-hi un codi universal o
estàndar de senyals, sobretot perquè els possibles enemics també
podien veure aquestes senyals. Més aviat sembla que cada tribu tenia
el seu propi codi. I els missatges podien arribar a ser bastant
complexos.
Hi han, però, alguns missatges comuns:
un cop de fum era un avís o alerta, dos cops de fum indicaven que
tot anava bé i tres cops de fum era senyal de perill. Sembla que el
lloc del turó des d'on es feien les senyals també tenia el seu
significat. No era el mateix fer el foc des d'el vessant de la
montanya que des d'el cim, on el significat de 'perill' s'accentuava.
Els indis no han estat els únics en
fer servir el fum per comunicar-se. Si investiguem una mica trobem
referències de l'ús del fum en l'antiga Xina, entre els soldats de
la Gran Muralla; en l'antiga Grècia; entre els yàmanes de la
Patagonia o els aborígens australians.
Avui en dia l'esglesia católica romana
encara fa servir la 'fumata blanca' per anunciar que un Papa nou ha
estat elegit.
En conclusió, el fum que segons la
classificació de Charles Sanders Peirce és un exemple de signe
'índex' perquè assenyala directament el foc, és també un exemple
clar de símbol on ja la relació entre el signe i el significat és
arbitraria, igual que les paraules.
Ximo Vidal
Ximo Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada