dissabte, 3 de març del 2012

Del foc a la paraula



Feiem foc de petits i jugavem als 'indis', a fer senyals de fum. Feiem servir un troç de cartró per remenar el fum o, si no trobavem cartró, una samarreta d'algú que es sacrificava pel bé de la comunicació i que acabava ben empudegada.
Els indis nord-americans feien servir les senyals de fum per comunicar-se amb gent de la seva tribu. Normalment ho feien des de dalt d'un turó o montanya, per abastar el més lluny possible, amb un foc on posaven herba verda i amb un llençol per modular el fum. No sembla haver-hi un codi universal o estàndar de senyals, sobretot perquè els possibles enemics també podien veure aquestes senyals. Més aviat sembla que cada tribu tenia el seu propi codi. I els missatges podien arribar a ser bastant complexos.
Hi han, però, alguns missatges comuns: un cop de fum era un avís o alerta, dos cops de fum indicaven que tot anava bé i tres cops de fum era senyal de perill. Sembla que el lloc del turó des d'on es feien les senyals també tenia el seu significat. No era el mateix fer el foc des d'el vessant de la montanya que des d'el cim, on el significat de 'perill' s'accentuava.


Els indis no han estat els únics en fer servir el fum per comunicar-se. Si investiguem una mica trobem referències de l'ús del fum en l'antiga Xina, entre els soldats de la Gran Muralla; en l'antiga Grècia; entre els yàmanes de la Patagonia o els aborígens australians.
Avui en dia l'esglesia católica romana encara fa servir la 'fumata blanca' per anunciar que un Papa nou ha estat elegit.
En conclusió, el fum que segons la classificació de Charles Sanders Peirce és un exemple de signe 'índex' perquè assenyala directament el foc, és també un exemple clar de símbol on ja la relació entre el signe i el significat és arbitraria, igual que les paraules.
Ximo Vidal
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada