Marques

-Creus i rams de flors situades a les cunetes, en punts de les carreteres, etc. Aquests elements són un record per a alguna persona que ha perdut la vida en algun accident de trànsit. Els solen col·locar familiars, amics i persones que volen recordar la memòria del desaparegut.

Les flors s’han utilitzat des de fa centenars d’anys com a reclam funerari, tot i que, paradoxalment, també les utilitzem per actes festius, alegres i sentimentats, com un casament, un aniversari, etc. En aquest cas, per a alguns aquests símbols a la carretera s’han convertit en un objecte escabrós, trist i de reprimenda per als conductors temeraris. I ho dic en singular perquè quan una persona els veu, ho fa com a contingut i com a forma (les flors sempre són agradables).

 A Espanya i, concretament a Catalunya, s’ha convertit en un hàbit i aquesta actitud xoca en d’altres cultures com la musulmana o la d’altres països sudamericans, ja que consideren que tot allò que envolta la mort d’un conegut o familiar ha de ser més íntim i personal.

 

-Les fites. Fita és aquell senyal clavat a terra -sovint una pedra- que assenyala un límit a l'espai, el d'una contrada o el d'una distància a recórrer.  (http://web.intercom.es/jaduarte/fites.html)

Com la definició diu, la revisió de les fites per als municipis transfronterers s’ha convertit en un acte simbòlic, per exemple, a l’Alt Empordà, on es diu revisió de mugues. Això suposa una trobada entre els dos municipis fronterers per revisar que les fites no s’hagin mogut de lloc (gairebé impossible) i que estiguin en ben estat. Al voltant d’aquesta trobada, s’ha anat creant una jornada festiva on els participants, tot aprofitant la benentesa, fan una excursió plegats, esmorzen a la muntanya o en el paratge indicat, i després fan un dinar de germanor; això sí, sense oblidar-se de pintar i arranjar, si cal, les fites que delimiten els seus territoris.

El que per a un excursionista podria ser simplement una pedra dreta i pintada amb un codi estrany, per a dues poblacions suposa la delimitació dels seus territoris.

-Senyalitzacions en senders. A la inversa, tots aquells acostumats a fer senderisme i excursionisme, saben que per seguir un sender marcat i oficial han de tenir en compte unes marques que es van trobant en pedres, roques i arbres. Si són vermelles i blanques pertanyen a un sender de gran recorregut (GR més de 50 km); si són senders de petit recorregut (PR, entre 10 i 50 km) les marques són blanques i grogues; els senders locals, de menys de 10 km, se senyalitzen amb els colors blanc i verd; i els senders urbans, en groc i vermell.

Les persones que no acostumin a practicar el senderisme podrien confondre aquestes marques amb d’altres, com el del vedat de la caça.

-El color verd. En molts símbols, com poden ser banderes a la platja, els semàfors, els lluminosos per accedir a un aparcament subterrani –tot i que solen anar acompanyats amb el mot “lliure”. Quan veiem la bandera verda a la platja, sabem que no hi ha perill i que ens podem banyar tranquil·lament. Quan el semàfor es posa verd, sabem que podem travessar el pas de vianants i que no ens atropellaran. Quan veiem el lluminós de qualsevol accès públic en verd sabem que hi podem entrar, com per exemple els aparcaments subterranis.

Magda Bartomeu