ROMBES:

SIMPLEMENT FIGURES GEOMÈTRIQUES O PASTILLES 'JUANOLA' AMB LES BANYES DEL DIMONI?  

Aprofito aquesta activitat per intentar justificar la meva xenofòbia vers els rombes.

D'entrada, confeso els meus prejudicis vers el rombe, sobretot quan me'l trobo aparellat. Mai he pogut mirar aquesta figura geomètrica amb la neutralitat i respecte que es mereix. Em sap greu, pobres rombes, però algú, un dia, els va otorgar una mala ànima. 

Tant és així, que associo el rombe amb la marginació i la injusticia a que em sentia sotmés quasi tots els vespres de la meva infància. Tan li feia si estava gaudint del gran espectacle televisiu des del sofà ben escarxofat o des de la taula tot sopant. El fet era que en el precís moment en que els maleïts rombets feien la seva aparició, just a l'extrem de dalt de la pantalla, la tele s'havia acabat per a mi.  

Esclar que, si apareixia un únic rombet, la repressió era soportable. Simplement, algu posava l'altre canal (només n'hi havia dos) o intentaven distreure la meva atenció sempre fixada a la pantalla. Però la cosa canviava si era la parelleta de rombets els qui feien acte de presència. En aquest cas el dictat era clar: de 'pet' al llit (segurament perque, a diferencia de si n’apareixia només un, aquell parell de simbols suposaven uns continguts de major interés per als meus represors). 

El cas és que vaig agafar tal tírria als maleïts rombets que fins hi tot les pastilles ‘juanola’ em feien venir ganer de vomitar. Vaig arribar a pensar que eren un inhibidor del desig de veure la tele. 

Tanmateix, però, el temps ens ajuda a comprendre moltes coses i un s’adona que aquesta aversió als rombes no és culpa de la forma geométrica en si, sinó que és fruït de la càrrega simbòlica que els procuradors de la moral pública franquista van voler otorgar-li a una figura geométrica, a priori, inofensiva.  

Així doncs, el 1962, el comité de censura de TVE, davant la proliferació de programes segons ells poc adecuats per a nens, estableix ‘el código de regulación de contenidos por rombos’. Un codi que va durar fins el 1985 i que tenia tenia dos nivells: Un rombe (majors de 14 anys) i dos rombes (majors de 18 anys).

Vet aquí com són les coses que, un dia com avui, en disposar-me a fer aquesta activitat, es presenta l’oportunitat de justificar la meva aversió vers els rombes. Una justificació que, sobretot, pretén reconciliar-me amb les figures romboidees, absolvent-les de tota responsabilitat vers la meva traumática experiencia amb uns membres inocents de la seva familia.  

Roger Gol Busquet