La creu un dels símbols més antics

La creu és un dels símbols més antics que existeixen i que l’hem anat trobant repetidament a diversos llocs i en diferents ocasions al llarg del temps: en el món paga, al món cultural dels celtes, quan els espanyols van conquerir Terra Santa van trobar la creu sobre els altars, als edificis religiosos de l’edat mitja, a l’antic Egipte simbolitzant la reconciliació o la unió sexual y la reproducció,  els budistes amb l’idea de que la creu és l’arbre de la vida i l’aliment espiritual, etc.

Actualment un símbol tant modest com una creu encara dona sentit a moltes religions, pobles, creences i cultures de la mateixa manera que ho ha anat fent durant tota la historia.

No es tracta per a res d’un símbol propi i únicament del cristianisme ja que en les civilitzacions antigues ja era un símbol que s’utilitzava. De fet, els orígens d’aquest símbol els trobem concretament al paganisme de Babilonia, la qual era simbolitzada profèticament com “La Gran Ramera” que corrompia a la humanitat i l’allunyava de la Veritat de Déu. La seva antecedent era l’antiga creu solar. Una creu dins d’un cercle que va afectar l'Europa prehistòrica i que es solia associar amb el sol.

La creu és una marca, una senyal i/o un contacte amb els valors més grans de la existència: el temps, la limitació, la llibertat, la matèria, l’espai i l’esperit. També és la base de tots els símbols de l’orientació i el coneixem com el punt de comunicació entre el Cel i la Terra.

El cristianisme transcendeix i agafa la creu com el seu símbol principal com a relació dogmàtica amb el sol. La creu cristiana té connexió amb els solsticis i equinoccis anuals, a través del quals el sol (Déu) mor i ressuscita. També moltes vegades associem la creu cristiana com la representació del sacrifici de Jesucrist dels quals va portar als seus muscles i va morir amb ella.

Actualment els seus usos són diversos:

Una creu sobre una tomba significa l’idea de la mort i la resurrecció de les animes. Una creu dalt d’una cúpula d’una església és la representació simbòlica de la volta celeste i representa el sol al punt més alt. Les creus en llocs públics (col·legis, tribunals, ...), no només és signe de cristianisme sinó que també aporta simbologia amb l’antic ofici de governar com figurava a l’antiguitat pagana i bíblica patriarcal.

D’altra banda també hi ha altres usos no vinculats amb el cristianisme que han existit o figuren presentment en molts situacions i/o emplaçaments.

La creu de Borgonya (va ser un símbol del Ducat de Borgonya), la creu del calvari (creu llatina aplicada a molts monuments), creu marinera, creu occitana (va ser utilitzada a la heràldica dels comtes de Tolosa), creu roja (creu grega de color vermell actualment aplicada al moviment internacional de la creu roja), creu de San Jordi, creu de Santiago (els seus orígens són a la època de les creuades, quant els cavallers portaven petites creus a la part inferior afilades per clavar-les al terra), creu de tau (Francisco de Asís la va fer servir com a signatura), creu “les mans de Déu” (a la majoria de pobles antics i primers esbossos de cultures centreeuropees, era un símbol de sort), les creus a les banderes (moltes banderes porten una creu), el número roma 10 (s’escriu amb una creu: X), el signe més o de multiplicar (+ o x), etc.

Segurament molts de nosaltres aniríem trobant multituds de creus i amb diferents funcions depenent de la seva permanència, situació o cultura. Segurament al ser un dels símbols més antics (moltes vegades amb una carrega d’importància autoritària), és, serà i va ser un dels símbols més aplicats a la historia.

És el símbol més utilitzat per les diferents confessions del cristianisme, representant la mort de Jesucrist i la posterior resurrecció.

Creu grega, utilitzada molt durant el període del cristianisme primitiu i pels cristians ortodoxos. També es aplicada actualment a moltes banderes, el seu ús per la suma o  també per altres aplicacions practiques com la creu roja.

Miquel Ros Morente